dimarts, 10 de febrer de 2009

la pegatina i el Reixac

El membres del grup “La pegatina” solen dormir al Reixac, els dies que tenen concert al Ripollès, per l’amistat que tenen amb l’Alguer, aquí, a les fotos e els podeu veure al costat de la Carme, l’Alguer i la Marina.

L'Alguer el tercer per l'esquerra a costat de l'Axel

La Carme al fons entre l'Adria i Ferran, la Marina la segona per la dreta al costat d' en Romain.




"Penjat"

Si voleu podeu veure el vídeo clip on col·labora l’Alguer Miquel clicant sobre el tema "Penjat"

La Pegatina.
E
l grup va néixer el 2003 amb el nom de Pegatina Sound System, quan l'Adrià i l'Ovidi s’ajunten amb en Rubén, que fins aleshores tocava en solitari, i decideixen tirar endavant el projecte sense tenir idea del que es feien, a dures penes sabien què era la música. Un any després, ja duien més de vint concerts a les esquenes i eren un dels grups més actius del mercat català. També començaven a participar en festivals i concerts en diferents punts de la geografia espanyola. Amb el nom del grup oficialment establert a La Pegatina, i amb més de 150 concerts a sobre, segueixen gaudint i sorprenent-se com el primer dia. La il•lusió de qui encara no es creu el que està aconseguint només per posar-hi ganes, esforç i temps.

Pertanyents a una generació que ha viscut l’ascens del mestissatge al panorama internacional i que ha crescut amb el retorn de la rumba catalana al panorama musical juvenil, els components del grup s’han vist molt influenciats per l’ambient del barri Gòtic de Barcelona, del qual, malgrat ser originaris de Montcada i Reixac, en són exponents: barregen castellà, català i gallec en les seves cançons i fins i tot s’atreveixen, en alguns casos, amb altres idiomes com l’anglès o el francès.

La Pegatina
és un grup amb vocació de directe. Un estil sense pretensions, enfocat directament al públic que tenen davant. Grup fonamentalment urbà, alguns dels seus millors concerts no han sigut en sales ni pavellons sinó en places, carrers, trens de rodalies o autobusos, demostrant molt poca vergonya a l’hora d’incitar a coneguts i estranys a ballar i cantar amb ells.

I què toquen? Doncs rumba! Rumba d’aquella que t’enganxa i et fa remoure tant que n’acabes demanant més fins que explotes de cansament. Són autèntics addictes al xou, amb tornades senzilles i directes que acaben corejant la majoria dels que els escolten. Dies després del concert et sorprens taral•lejant alguna rumbeta o repetint alguna estrofa particularment ben trobada. I, malgrat aquesta aparent simplicitat, les seves cançons no deixen de contenir missatges reivindicatius a favor dels drets humans, del respecte i en contra de la mentida o la injustícia, utilitzant normalment exemples propers per il•lustrar aquests valors universals.

El primer disc, ‘ Al carrer! ’, apareix a principis de 2007 després d’una intensa tardor en la que van combinar la gravació a Sukhà amb les últimes actuacions de l’any. ‘ Al carrer! ’ consta de 13 temes al més pur estil 'Pegatina', amb bonus track marca de la casa inclosa, i és ple de col•laboracions destacades: els baixos del disc són de Gambeat (Radio Bemba), Leo & Kachafaz dels Che Sudaka col•laboren a la cançó 'No a la Guerra', l'Alguer de 'Txarangö' apareix a 'Penjat’, l'Emma Calafell ho fa a 'Petrolero', i Manu Chao a 'O Camareiro', tema del qual s'ha gravat una versió completament nova pel disc.

En definitiva, La Pegatina és sinònim de festa i alegria, de diversió i moviment.