diumenge, 30 d’octubre de 2011

Colors de Tardor














Imatges captades a Prats de Mollò el primer de novembre







dilluns, 17 d’octubre de 2011

Torna el Trial de “Nostàlgics”



En realitat el que torna, es els dos dies de trial de Santigosa de motos clàssiques. Aquesta serà la tercera edició i per sort la nostra casa El Reixac ha allotjat trialeros tots aquest anys.

I deia... Trial de Nostàlgics, perquè jo, no penso en les motos penso en les persones.... aquelles que un dia foren joves i capaços de suportar llargues i feixugues etapes amb fred., pluja o neu en els inicis del trial al nostra poble i en el que no més “clàssic” Tres Dies de Santigosa.

Deia les persones.... perquè aquets nous joves.... de edats voltant a la cinquantena mantenen l’esperit esportista d’abans i la saviesa dels que han sabut fer-se grans, valorant el plaer de retrobar-se per gaudir de la competició i compartir vivències de joventut en un indret ideal com es l’entorn que ofereix el Reixac.

Tot això ho dic perquè es producte de les xerrades que he tingut amb ells els anys anteriors... a tots se’ls veu bona gent, amb principis que van més enllà de l’esperit esportiu, valoren més que tot el fet de gaudir de la natura i en especial d’aquest nostre territori que els enganxa molt positivament, també de companyonia que es reviu en cada un dels trials que organitza el Moto Club Abadesses, i sobre tot de poder rememorar temps passats... que ja mai tornaran a ser iguals.

Ferran Miquel

dimecres, 12 d’octubre de 2011

A Sant Joan de les Abadesses, nits amb Txarango


El cantautor Cesk Freixas conversa amb l'Alguer Miquel dels Txarango en una entrega de la secció "El País sota els teus peus" de Nació Digital


Un alguer és un lloc on hi creixen plantes marines. L'Alguer, ja se sap, també és una ciutat del nord-oest de l'illa de Sardenya. El que potser costa més de trobar és que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, l'herbassar o la ciutat han donat el nom a un total de 23 persones a tot el Principat. Vuit d'elles nascudes entre el 1980 i el 1989; quatre, entre el 1990 i el 1999; i onze, entre el 2000 i el 2009. No hi ha més dades, de moment. El nostre Alguer, això sí que ho sabem, és un dels vuit que va néixer a la dècada dels vuitanta.

La cançó: "Nits amb Txarango", de Txarango.

Alguer i Txarango, noms amb una certa èpica, i especials en la seva fonètica. Què hi ha? Un grup de música de la comarca del Ripollès, Txarango, i el seu cantant, l'Alguer, de Sant Joan de les Abadesses. Primer de tot, em pertoca resoldre un dubte que potser comparteixo amb els qui llegiu aquestes línies: què carai és això de Txarango? “Ve del charango, un instrument de corda tradicional dels Andes. Fa uns 5 o 6 anys en va caure un a les mans del guitarrista del grup. Com que és petit, sempre el portàvem amb nosaltres, en una època que tocàvem molt al carrer”. Molt bé. Primera ronda superada.

Escolta, Alguer, Sant Joan de les Abadesses queda molt lluny de tot, no? “Està tant lluny que ja torna a estar a prop”. D'acord, però no sé si ho he entès. “La gent de ciutat hi ve a l'estiu i a l'hivern, a buscar la fresca, i a buscar la neu”. I d'això en deu tenir la culpa la seducció d'un territori que s'ha forjat als peus dels Pirineus. Tot i així, el Ripollès, com totes les que queden lluny de l'àrea metropolitana, és una comarca amb risc de despoblament, d'un èxode rural lent i dolorós. “Els joves ripollesos que volen estudiar a la universitat, en comptes d’anar i venir cada dia, es veuen obligats a baixar a viure a la capital, així que la majoria hi viuen entre setmana”.

Els santjoanins hi aneu gaire, a Ripoll? “Sí, el fet que els pobles no estiguin gaire lluny entre ells, fa que la vida no sigui gens aïllada”. I com que administrativament formeu part de la província de Girona, i el riu que neix una mica més amunt, el Ter, també passa per la ciutat dels ponts, em veig una mica obligat a preguntar-te si hi aneu a fer alguna cosa, allà: “Crec que Olot i Vic cobreixen més la necessitat de ciutat propera”. Així doncs, la relació amb Girona podríem dir que és més institucional que no pas social. No passa res, Alguer. Girona és molt maca, però Olot i Vic també tenen el seu encant.

Sant Joan de les Abadesses té una mica més de 3.500 habitants, un alcalde del PSC i 36 col·lectius que li donen una vida associativa exemplar i admirable. “No sabria dir-te què és el que més m’agrada de Sant Joan. És l’escenari i el paisatge dels meus primers anys de vida. És el nen que duc a dins”. I m'etziba una frase que m'encongeix, senzilla i sincera, dita amb la veritat de qui ho ha viscut: “Crec que els nens de poble tenim molta sort”. Li pregunto si hi ha alguna cosa que no li faci el pes: “Suposo que les coses que no m’agraden de Sant Joan són les coses que no m’agraden d’enlloc”.

Si mai hi torno, sé que a Ca la Nati s'hi troba molta gent, els dies d'entre setmana, i també els dissabtes i diumenges. Amb un trosset de sort, hi podrem veure concerts en directe, que m'han comentat que, de tant en tant, s'hi acosta algun grup a fer-hi una mica d'actuació. Però escolta, Alguer, quina mena de nits hi ha a Sant Joan? “Sobretot durant els mesos d’estiu, la gent segueix les festes de poble en poble. Sempre som els mateixos, els que ens trobem a tot arreu!”. I si hi busco tranquil·litat? “Si surts a passejar i no vols trobar ningú, és fàcil aconseguir-ho”. Va bé saber-ho. I això de la tranquil·litat us ho ensenyen a l'escola? “Els valors propis d’aquesta zona rural ja te’ls aporta l’entorn”.

Sant Joan també té una població molt envellida. I es veu que la gent més gran té la seu del casal de jubilats i pensionistes al Palmàs: “L’ajuntament ha convertit aquest espai públic en un centre social per a diferents col·lectius del poble”. Una de les dades importants d'aquesta població està relacionada, precisament, amb el Palmàs, que és la casa pairal on va néixer Jaume Nunó, compositor de la música de l’himne nacional mexicà. “Cada any, quan Mèxic celebra la festa de la independència, molts dels mexicans residents al nostre país vénen a Sant Joan i es transforma, per un dia, en un poble mexicà”. Curiós, certament.

Resulta que la Festa Major d'aquest municipi del Ripollès es viu el segon diumenge de setembre, i que la plaça Major es converteix en la seva millor sala de concerts. Per allò de tenir una celebració ben animada i variada, a Sant Joan de les Abadesses s'hi fa teatre. Però no un teatre qualsevol. A Sant Joan hi ha el SAT, que és el grup de teatre del poble, “però que no té res a envejar a moltes companyies professionals”. El curs passat, per exemple, el SAT va arribar a la xifra rècord de més de 70 alumnes d'entre 6 i 17 anys. Des de fa molts anys, el grup de teatre interpreta cada estiu una adaptació del Mite del Comte Arnau, a partir del poema de Joan Maragall. En aquest enllaç podeu veure algunes fotografies de la representació d'enguany.

Com que el món de la bohèmia acostuma a acabar tard, necessito que m'indiquis algun lloc on poder descansar, Alguer. “És molt recomanable el turisme rural”. Per algun motiu en concret? “És una bona manera d’acostar-se al món de la nostra pagesia, o senzillament de trobar tranquil·litat”. Perfecte, crec que és el que buscava. “El Reixac és una casa a pocs quilòmetres del poble, situada en un entorn privilegiat que manté tot l’encant de les cases de pagès típiques de la nostra comarca”. Ja ho sabeu: un bon lloc per caminar i fer senderisme, per endinsar-se en unes muntanyes plenes de llegendes. “Amb una mica de mala sort, alguna nit, et pots trobar el Comte Arnau, que corre condemnat a vagar per sempre”. Ho tindré en compte.

Abans de marxar, però, l'Alguer em prepara un bon remenat de bolets. Tot i que ja ha començat la temporada i diuen que no se'n troben gaires, a Sant Joan hi ha algun racó que sempre se n'hi fan. Per acompanyar-ho, treu de l'armari una ampolla de vidre clar, un parell de gots i uns quants glaçons. Diu que la ratafia casolana és una de les begudes típiques de la zona. Doncs això, cap a dins i avall, que els vespres de Sant Joan comencen a ser freds. Les nits, ho deuen ser més. I no sé si aquesta nit juga l'Abadessenc, que és el club de futbol del poble i es veu que té molts seguidors. El que sí que sé és que l'Abadessenc té himne. I encara que s'hi esforci, diu que la mala memòria no l'ajuda a cantar-lo. “Si vols, i fos realment important, et puc buscar la lletra de l’himne”. No pateixis, Alguer, només era una curiositat.

Me'n vaig amb una última pregunta. I me n'emporto una resposta genial. Què t'ha aportat Sant Joan de les Abadesses? “En la música i en la vida m’ha aportat una cosa fonamental. Potser la més essencial perquè una persona pugui desenvolupar-se al llarg dels anys amb alegria, i amb la inquietud de qui sempre vol aprendre: una infantesa feliç”.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Janio Marti




Avui ens ha deixat un bon amic, el music Joan Antoni Martí, des de 1957 fins fa 6 anys, va exercir de music , compositor i director d’orquestra.

La seva orquestra va ser una de les habituals de les festes majors d’arreu, i en particular la de St. Joan de les Abadesses.

Vaig conèixer en Janio un diumenge a la sala de vall de Llanars, jo tenia uns 20 anys, aquell grup actuaven a reu del país, aquella setmana havia encadenat diversos concerts i l’home estava esgotat va demanar-me si podíem portar-li el seu cotxe fins a St. Joan i ell podria fer una petita becaina i descansar una estona, jo havia anat a Llanars amb un bon amic , va ser ell que va conduir el cotxe d’en Janio i jo vaig baixar la Betina una de les seves cantants habituals.

Aquell dia va ser l’inicií d’una admiració i un seguiment, que va durar fins que es va retirar dels escenaris

Janio Martí , va tenir un vincle molt gran amb el nostre poble, ja que com recordarem els de la meva edat, era l’orquestra que marcava la diferencia durant algunes dècades i nosaltres cada any en podiem gaudir.

La coneixensa que vaig tenir amb en Janio, em va permetre demanar-li que fes la sintonia de la Veu de St. Joan, cosa que va fer amb molta professionalitat i dignitat.

Us convido a mirar aquest reportatge que va fer TV3 no fa molt, on podreu veure la seva humanitat i la seva personalitat. "NIDYA"








Janio... moltes gràcies per les bones estones que ens havies fet passar, descansa en pau.

Ferran Miquel