divendres, 8 de març de 2013

Petit homenatge a Josep Picola en el seu centenari


“Vull ser Picola... quant sigui gran”.
De la infantesa recordo que en Josep Picola tenia la seva llibreria davant per davant de la botiga de casa meva, en aquella època sempre érem al carrer jugant amb els amics del barri, la Fina la filla petita d’en Picola era una de les habituals, jugar al carrer amb els companys era entrar i sortir de totes les cases,  sobre tot si el joc era amagar-se. Recordo que la primera vegada que vaig entrar a la rerabotiga de la llibreria me`l vaig trobar davant d’un cavallet feia un retrat, allò em va impressionar, sempre he admirat la gent capaç de fer coses no habituals, en definitiva estava davant d’un artista que plasmava el seu talent en una tela, jo crec que aquell moment jo vaig pensar: “Vull ser Picola... quant sigui gran”.

“ De gran també he volgut  ser Picola...”.
De la Joventut recordo que en Picola era l’il·lustrat, la persona que sabia coses, que explicava histories, que ens descobria el nostre passat i que era la persona que donava la benvinguda als forasters , tenia cura de l’oficina d’informació, aquella tasca que feia altruista ment i amb una gran convicció va ser l’iniciï del que ara es la constatació que Sant Joan comença a viure dels forasters. M’agradava sentir-lo a parlar amenitzava la historia intercalant petits poemes que  feien la dissertació molt convincent,  alguna vegada l’havia sentit transmetent  als turistes les virtuts de Sant Joan, et feien submergir-te en el passat i et creava un doble interès; saber més i conèixer els espais de l’historia que explicava. I en aquell moment va despertar en mi aquesta inquietud de transmetre coneixements, “ de gran també he volgut  ser Picola...”.

“I ara sé, que, ser Picola...és molt difícil”.
Ja en la maduresa, vaig tractar en Picola en converses més profundes, les seves conviccions catalanistes i democràtiques eren la base de les nostres xerrades, puc dir que era un home bo, una persona de pau, no l’hi agradaven els enfrontaments entre les persones per raons de ideologies,  sempre  era conciliador, per les accions dels que jo no compartia, ell tenia sempre un raonament  i t’aconsellava sempre la comprensió en els fets dels altres, els seus poemes que els recitava de memòria eren els arguments  que utilitzava per convèncer.  “i ara sé, que, ser Picola...és molt difícil”.

Ferran Miquel